Espriu buscava, en la poesia, superar una experiència traumàtica

El pas de la llum a la foscor va marcar la vida del poeta, caracteritzada per la destrucció i la devastació

El psicoanalista Ramon Riera, amb la cooperació de l’actor Jordi Brau per recitar els poemes, i la música de Nick Cave d’acompanyament, va presentar ahir a la llibreria +Bernat (Barcelona) “La poesia de Salvador Espriu: paraules que ens fan companyia”.  El treball, exposat per primer cop en català després d’haver estat presentat als Estats Units, té com a eix vertebrador la salut feble del poeta i la seva vida torturada, només alleugerida per la poesia. El proper 22 de febrer, a les vuit del vespre, es repetirà l’acte al mateix lloc.

“Quan patim un sofriment emocional que és superior a la capacitat de resistència, el nostre cos queda alterat”, i reaccionem "de manera diferent degut a l’experiència traumàtica". Les paraules del psicoanalista Ramon Riera s’apliquen perfectament al cas de Salvador Espriu. Per superar l’experiència traumàtica és necessari un entorn fort de relacions, i això mateix és el que buscava l’escriptor en els seus poemes: “per Espriu, connectar amb els lectors era una qüestió de vida o mort”.

“La família Espriu va passar èpoques molt lluminoses i tranquil·les fins que Salvador va tenir nou anys”, explica Riera. Una epidèmia de xarampió amb complicació tuberculosa pulmonar el va tenir al llit fins als 12. La mort de dos germans el va marcar profundament: “abans jo era un nen normal, entremaliat, i em vaig convertir en un noi tranquil, reflexiu, a la força”, escrivia el poeta.

Ramon Riera a la llibreria +Bernat // Paula Vidal

Segons Riera, la malaltia, la presència constant de la mort, la desolació dels seus pares i la posterior Guerra Civil sumeixen l’escriptor en una “atmosfera de destrucció i devastació”. “Sense tot això, la meva obra no existiria o seria diferent”, afirmava Espriu. “La mort se’m va aparèixer amb diferents cares”. 

Les paraules del poeta, explica el psicoanalista, estaven “condemnades a esdevenir foscor”. La seva vida adulta es converteix, per tant, en una “lluita per la supervivència, amb només l’ajuda de la  poesia per sobreviure a tanta destrucció i devastació”; una poesia que li servia d’autoajuda.

Pel poeta, les paraules eren com “llums que ens marquen uns camins dignes per arribar a la mort”, el que ell anomenava el “ben morir”. “La paràbola dels cecs l’ajuda a aprofundir en l’experiència de ser guiat equivocadament”, explica Riera, fet que el du a escriure 40 haikus o composicions japoneses (veure exemples) sobre el quadre de Pieter Brueghel, que escenifica aquesta escena.

El psicoanalista Bob Stolorow, al qual fa referència Riera, després de patir la mort sobtada de la seva dona, explica que hi ha dos mons diferents: el món dels traumatitzats i el món dels innocents. Salvador Espriu també coneixia aquests dos mons, com reflecteix el poema “Amb música ho escoltaries potser millor”. El pas de la llum a la foscor que va viure el poeta i la necessitat de valer-se de les paraules per sobreviure, queden emmirallades en la tanka que va vertebrar la presentació: “Qui demanava/ avui unes paraules/ que l’acompanyin?/ Llums en aquest seguici/ de la mort caminada”.

Paula Vidal