 |
| Agustí Pons i Rosa Delor acollint les preguntes dels espectadors a Òmnium Cultural. // Maria Llobet |
Si una cosa tenen
en comú Agustí Pons i Rosa Delor és Salvador Espriu. Un, n’és el seu biògraf. L’altra,
una de les majors estudioses de la seva obra, si no la major. Així doncs, qui millor per protagonitzar la cloenda d'uns primers dos mesos intensos vivint
l’Any Espriu? Ahir, dijous 28 de febrer, va tenir lloc la segona sessió del “Cicle Salvador Espriu” organitzat per Òmnium Cultural, a cura d'aquests dos conferenciants que,
com la resta d'activitats amb motiu del centenari, van voler acostar al
públic la figura d’un dels escriptors més insignes de les lletres catalanes. “S’ha
de llegir Espriu ara més que mai”, comentava Rosa Delor, qui confessa que hi està
enamorada intel·lectualment.
La ponència va girar
al voltant d’un concepte clau per entendre qui i com va ser Salvador Espriu. I és
que la seva és la història d’un líder intel·lectual. Amb aquesta idea, el
tàndem va aportar una mirada d’Espriu que, si bé des de perspectives diferents,
volia il·lustrar dues cares de la seva personalitat. L'escriptor colomenc era nit i era
dia, era angoixa i era també serenitat.
Agustí Pons va
presentar, en primer lloc, un Espriu superdotat. “El convenciment de lideratge
el va fer crear-se aquesta imatge monarcal i distant”, explicava el
periodista. Volia marcar territori i ser el millor d’entre els millors. Val a
dir, també, que l’ambient elitista de la Universitat de Barcelona de l’època ho exigia. No obstant, Pons ens descobria una segona faceta de l’Espriu més
autoexigent, perfeccionista i enormement metòdic, marcada per la pressió d’aquest
“haver d’estar a l’alçada”, que anava més enllà de l’angoixa. “Era una permanent insatisfacció”, explicava. Possiblement, una faceta que ens pot fer
entendre una mica millor el caràcter malaltís del poeta.
Delor va posar èmfasi en la manera com les experiències vitals van marcar l'obra de l'autor. Espriu,
en paraules de l’estudiosa, “tenia dues personalitats gairebé antagòniques”. Per
una banda, era fort, crític, estava compromès amb el poble i utilitzava la
paraula per denunciar la injustícia social. Per altra, era un home introspectiu
i delicat, molt marcat pels fets de la Guerra Civil Espanyola. “Tot va
passar en un sol dia, i l’endemà ja era negra nit”, escrivia Espriu. I és que,
tal com explicava encertadament Delor, “el noi líder va rebre llavors una
terrible lliçó d’humilitat”. Què podia fer, després de tot? Com podia sortir de
les cendres que la guerra havia escampat per un poble, per una llengua, per un
sentiment (el nacional), i també pel seu cor?
En aquest estat de surmenage (un tipus de depressió), Espriu va trobar el seu fènix gràcies a la càbala d’Isaac Luria, que li va servir d’autoajuda i el va animar a
continuar escrivint. D'ençà llavors, la seva producció poètica va establir un fort vincle
amb aquesta escola del misticisme jueu, que Rosa Delor ha estudiat i que ahir explicava, entusiasmadament, davant una vintena
d’espectadors que es van quedar sense alè. Amb raó Salvador Espriu li va dedicar,
anys enrere, aquestes paraules: “Només vostè ha entès el que jo
volia dir”.
Més informació
Notícia sobre la publicació del biografia Espriu, transparent, d'Agustí Pons.
"Quaderns de Lavínia", el bloc de Rosa Delor.
"Salvador Espriu, llegidor de profecies?", de Rosa Delor. Escrit publicat a la tercera edició de la revista El Procés (veure pàgina 86), que ha dedicat un dossier especial a l'autor i es va presentar el dissabte 23 de febrer en motiu de l'aniversari de la seva mort a Santa Coloma de Farners.
Maria Llobet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada