Treballa problemes emocionals a partir de la psicoteràpia. Després de submergir-se en el món dels pacients, els proposa alternatives per enfocar la vida. No només ho fa per ells, diu que també és una manera de curar-se a sí mateix. Darrerament, ha estudiat la relació que Espriu va establir amb la poesia, descobrint que potser no s'allunya tant del que aconsegueix ell mateix amb la seva feina. El primer que ens sorprèn és la manera com descriu l'autor.
Per què tenia aquesta relació tan particular amb la mort?
Li van passar coses terribles. Quan tenia nou anys, els cinc germans van agafar xarampió. El seu cas es va complicar i van haver-lo d'operar diverses vegades. En una època en què la cirurgia era molt cruenta, va estar tres anys al llit. Al mateix temps, la seva germana va patir una complicació neurològica i va morir. Tothom va quedar planxat, sobretot els pares. Espriu ho va perdre tot: la germana i els adults.
Mai va tornar a ser el mateix?
És que això no és tot. Dos o tres anys més tard, el seu germà va caure d'una roca i també va morir. Amb poc temps, la família va perdre dos fills. Per acabar-ho d'adobar, amb 23 anys va veure començar la guerra.
En què es tradueix tot això?
Com totes les persones traumatitzades, les seves reaccions canvien, queden marcades per unes vivències catastròfiques. Sempre mirarà el futur amb alarma i sensació d'amenaça. A més, tindrà una urgència de vida o mort de ser entès. L'única manera d'aconseguir-ho era amb la literatura: escriure va esdevenir qüestió de supervivència emocional. Deia que en cada paraula s'hi jugava la pell.
Es podria dir, doncs, que escrivia més per sí mateix que pels altres?
Una divisió així és sempre artificial, perquè saber que l’altre l’entendria equivalia a sentir-se reconfortat. Tots els humans necessitem els altres per regular les emocions pròpies. Com a metge, descric la connexió emocional amb la frase “jo sento que tu sents el que jo sento”. Aquest fenomen, tan simple, és molt important. L’Espriu, en aquest sentit, era molt valent, perquè es deixava conèixer a partir de la seva obra.
A l'estudi, vostè explica que pot semblar que utilitzava la poesia com autoajuda. És perillós això?
Jo sempre he tingut la fantasia que si Espriu hagués tingut accés a una psicoteràpia, hauria patit menys. Tot i això, l’esforç d’intentar connectar amb els sentiments amagats, encara que fos a partir dels poemes, segur que el va ajudar.
Per tant, és impossible destriar una obra de la vida del seu autor?
Totalment impossible, perquè un artista s’expressa en una obra i aquesta s’explica a partir de l’artista. Encara que no ho sembli, a més, hi ha pistes en tot. El ritme d’un poema d’Espriu ens pot dir tantes o més coses que el seu contingut.
Ell tenia molt talent a trobar estructures sonores que arribessin a l’ànima de la gent, emocionant-la encara que no entengués els versos intel·lectualment.
Sembla que les tragèdies que va viure personalment mai van donar-se en la seva carrera professional.
A part de la infantesa, probablement l’altra part bona de la seva vida va ser la universitat. Potser hagués arribat a rector de la Universitat de Barcelona si no fos per la Guerra Civil. Poc temps després que s’acabés, el seu pare va morir i va haver de sostenir l’economia familiar. Era un escriptor immens, però va haver de treballar a la notaria que regentaven. Va sacrificar la carrera. Mireu fins quin punt va fracassar.
Tampoc va conèixer l’amor?
Sembla ser que era un home molt interessant per les dones. La meva intuïció és que –com tan sovint passa en les persones que han patit tant- li era difícil confiar que una companya podria sentir el que ell sentia. Quan un ha passat per una història molt dura, té la sensació que els sentiments de devastació i destrucció són només seus. No crec que fos un home amb massa sexualitat, com tampoc li agradava beure ni menjar. Era auster, havia patit massa perquè els plaers de la vida li tinguessin sentit.
Sent psicoterapeuta, com l’hauria ajudat?
Intentant submergir-me en les coses que havia patit, per entendre’l. M’hagués agradat tractar el tema de la seva mare, que en un poema descriu amb un “estat d’ànim negre com el carbó”. Només així s'hagués convençut que jo era capaç de sentir el que ell sentia. Un cop més, qüestió de connexió emocional.
Més informació:
- Web Ramon Riera
- La vida de Salvador Espriu explicada per l'AELC
- Més talls de vídeo, penjats a la nostra galeria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada